Les primeres flors de la primavera ya ixen del amagatall de l’hivern. Valéncia sencera pensa en pólvora i música. La vida, la nostra vida, se vestix de gala per a rebre el foc y la llàgrima de la tradició  que mai s’esgota. Els polars es lleven la pols i s’abotonen els blusons tots sols. Les caixes de petardos esperen nervioses al fons d’un caixó la mà amiga d’un chiquet ilusionat. La dòna pentina els monyos y poleix les peinetes, llestes per a lluir-les ofrenant la seua dolçor a la Mare de Déu dels desamparats. 

I ya, per fi, estem en Falles. El fum de la nostra sanc bullix nostres venes bombejant els pasacarrers per issar els estandarts al cel, sabent que es la nostra identitat la que està brodada en finíssim fil en les teles i mantilles. La ciutat torna a vestir-se de gala, tota d’ella fadrineta, sorollosa i alegre, sent la llibertat en un món que nos impedix ser nosatros.

Hora d’ara, hora de tornar al Barri, al Poble. No hi ha barri sense falla, no hi ha falla sense barri. Fruir en els carrers, fer carrer. Viure als veïns i ser el pegament que faça voler-nos com som, com serem, valencians. 

Fallers, ha arribat la millor festa del món, la festa de l’orgull de veres, del plor i el somriure. Del soroll profunt de la tronà i la verbena. Del silenci devot i el color perfumat. Del barri que canta i el carrer que balla. Del truc i la paella. De la mascletà cassallera i l’esmorçar etern. De vore falles i passejar per la ciutat més bonica d’Espanya. De perdre-se i de trobar-se. De ser lo que som. 

Ya, per fi, valencians i forasters nos reunim tots per ofrenar noves glòries a Espanya, per viure els colors de la nostra Real Senyera i per a portar-li flors a la nostra Regina. 

¡Vixca Valéncia! ¡Vixquen les Falles!